La ciutat de les figues

Feia tres hores llargues, molt llargues, que el tren havia sortit de Girona; una de ben bona que el passatge fregava la catatonia (exhaust i amb l’ànim desfet després d’haver transitat per tots els estadis coneguts del mal humor) i uns vint-i-cinc minuts que Figueres havia esdevingut un destí pràcticament mitològic. Però mentre tothom llanguia entre cavil·lacions sobre les Ítaques de la vida, a la Margarida Alonso, llunàtica com era, li feia molta gràcia haver-se aturat per tretzena vegada enmig d’enlloc sense cap raó aparent.

Un parell d’eternitats més tard el comboi va reemprendre la marxa per catorzena vegada, però no va poder més que arrossegar-se d’avorriment per les vies fins al següent túnel on, també per catorzena vegada, va aturar-se en sec, es van apagar els llums i tot el tren va quedar a les fosques.

Fou precisament llavors quan la megafonia bordà aquell impagable

       Próxima estación: ¡Higueras!

i la Margarida Alonso va esclafir a riure com si ho fes per última vegada.

Com que tot era fosc, fa de mal dir quina cara va fer el personal davant la impertinència de la megafonia i l’excentricitat de la Alonso, però d’entrada van embolcallar-la amb un silenci estupefacte. Ella no podia parar de riure. De fet ni tan sols ponderava l’efecte que feia la seva riallada en les ànimes que l’envoltaven. Reia i com més reia més creixien les seves ganes de riure, mentre el silenci circumdant enaltia la rialla enorme —¡no, gegantina, colossal, pràcticament bíbilica!— que per força li havia de sortir d’unes entranyes molt profundes.

Ningú no sap quanta estona va durar la riallada solitària perquè ja ningú no comptava el temps, però va arribar un moment que es va sentir un eco tímid en algun racó del tren. I aquell eco en va despertar un altre i així, de rèplica en rèplica, la rialla de la Margarida Alonso va acabar per propagar-se com un foc sota la tramuntana fins a esdevenir epidèmia declarada. I tan vigorosa era l’epidèmia que poc van trigar a caure les primeres víctimes: en qüestió de minuts, la bufeta col·lectiva era una bomba de rellotgeria. I la gent, sense poder deixar de riure, va anar-se amuntegant a les palpentes davant la porta del lavabo i s’aguantaven com podien, prement fortament les cames, duent la mà a l’entrecuix fins a fer-se mal o saltant com insectes epil·lèptics per tal de no pixar-se a sobre. Mentrestant, l’aglormeració anava arrossegant la Margarida Alonso en l’única direcció possible, però ella només reia i reia, i plorava de tant riure com si res de tot allò no anés amb ella.

Va ser enmig d’aquell enrenou que el tren, quan ja ningú no s’ho esperava ni els importava gaire, va perpetrar un simulacre d’arrencada amb mala bava. N’hi va haver prou amb una estrebada seca i poderosa perquè aquella massa humana fes com un singlot gelatinós que va ressituar tothom. La Margarida Alonso va quedar atrapada entre una porta de sortida i un home que li premia sense angúnies la trempera pixanera contra el cul. Com que les natges ingràvides de la Margarida tremolaven al compàs de la rialla, l’home, animat per l’absència de rebuig i sobreexcitat per la insòlita palla culera que se li oferia, va aixecar-li el vestit fins a la cintura, va engrapar-li el cul amb les dues mans i el va masegar sense cap gràcia com si pastés pa. Però ella, que de tan enriallada s’havia enjogassat i ja s’hi veia posada, no pensava permetre que la poca traça de l’home li espatllés la festa: el va foragitar d’un cop de cul, es va dur les mans a les calcetes, se les va treure com va poder i les va brandar enlaire:

¡Aquest no m’ho sap fer i jo tinc les calces a la mà…! ¿Algun voluntari?— preguntà a grans crits.

No havia acabat de demanar-ho que ja tenia una erecció pressionant-la a cada flanc. Tan sol·lícits i disposats va trobar els dos candidats que va agafar els oferiments per apamar-los, però abans i tot d’endevinar si li havien de fer el pes, dues manasses li van estrènyer la cintura pel darrere i amb un gest ferm la van atreure cap a un homenàs de lloables dimensions en general. L’aplom i l’encert amb què maniobrava aquell masclot de brutal envergadura es va guanyar la confiança de la Margarida Alonso, que d’entrada es deixà fer, si més no per donar una oportunitat a la sorpresa. Però la sorpresa veritable va arribar quan dues mans molt més petites li van aferrar al cul des del davant i una carona suau se li va amorrar àvidament a la trumfa. ¡Allò sí que no s’ho esperava pas la Margarida Alonso! I és que la convincent oralitat de la recent apareguda plantejava uns arguments indiscutibles, que en pocs segons van fer-la obrir com una flor de nit; avinentesa, per cert, que l’homenàs va aprofitar per obrir-se pas Margarida Alonso endins. I val a dir que això que li passava pel darrere ella ho trobà satisfactòriament complementari, encara que no estrictament necessari de tan bé que li anava el que passava pel davant. Però això sí que ho tenia clar la Margarida Alonso: a casa seva, on n’hi ha per a dos n’hi ha per a tres. I per a més si cal.

Aquell racó del tren era una festa i és clar, els sospirs van anar pujant de to i quan ja van ser gemecs els havia contagiat a mig vagó, com abans els havia encomanat el riure. Definitivament, la Margarida Alonso gaudia d’un carisma contagiós.

Els dos primers candidats havien copsat les carbasses i jugaven al solitari sense allunyar-se gaire, gaudint de l’espectacle de gemecs que se’ls oferia; però el primer, el que li havia masegat el cul com si pastés pa, reclamava la seva part com un borinot alienat i només somiquejava “ma-ma, ma-ma, ma-ma…” amb una estranya ambigüetat. Mentrestant la Margarida Alonso anava a la seva i, ignorant el borinot, va prendre el control de la situació que tenia entre cames: es va girar, va saltar eixarrancada als braços de l’amant que tenia a la rereguarda i va muntar-lo a la primera. Llavors va demostrar qui era la veritable Margarida Alonso: clavada a l’homenàs, va executar la seva llegendària dansa de malucs, una coreografia treballada, pivotant i progressiva, acompanyada d’un control impecable de tots i cadascun dels músculs vaginals i circumdants, que va anar accelerant fins que tots dos van explotar com un polvorí bombardejat. Allò va ser molt celebrat per tothom (començant pels dos candidats descartats, que ho van arruixar tot) perquè es va replicar en un guirigall d’orgasmes encadenats dins el tren. Hom diria que van tremolar fins els pantògrafs de la locomotora.

I ja fos per casualitat planera o bé per evident causalitat, el darrer esbufec del darrer orgasme coincidí exactament amb l’instant que es féu la llum i el tren va arrencar sense estrebades ni espetecs per prosseguir amb placidesa el camí cap a Figueres.

La megafonia ja no gosava parlar i la Margarida Alonso lluïa un somriure absolut i victoriós. Despentinada, amb la roba a can Pistraus, l’esquena contra la porta del tren i enfilada a l’homenot, va mirar al seu voltant i l’escena li va semblar d’allò més graciosa. L’hàbil oradora que abans tenia entre les cuixes, jeia ara amb la revisora, que només conservava la gorra i la maquineta de picar bitllets a la mà esquerra, qui sap si convertida en quina mena de joguina. Els candidats de les carbasses havien acabat agafats de costat i somrients, i es complementaven d’allò més bé: pel que es veia, l’un era esquerrà i l’altre no. Sobre les butaques del costat, una dona veterana i dos jovenets jeien mig despullats, abraçats i fent-se petonets com criatures tendres, mentre un grup de tres dones que els havien estat mirant d’oïda encara panteixaven amb les cames obertes, entrellaçades, i les mans damunt alguna figa que no era la seva. Dos jugadors d’escacs, encara erectes en un raconet, admiraven l’orgia que s’havia muntat sobre l’escaquer: mentre cada rei s’havia enrocat amb les dues torres de l’altre, les reines havien organitzat un fabulós gang-bang amb els peons i els cavalls. I els quatre alfils, per despit, s’ho havien fet entre ells. Allà on mirava, era tot ple d’estampes delicioses com aquestes.

Però el que només sabia pastar pa encara feia el borinot. La Margarida Alonso el va mirar als ulls desorbitats, que parpellejaven mecànicament, i va trobar-hi únicament l’expressió d’una compulsió primària. Tenia la fava a la mà: no era llarga, ni curta, ni ampla, ni estreta, ni maca, ni lletja, ni molt dura, ni molt tova, ni gens interessant: era la titola més vulgar que havia vist mai. Va sentir compassió. Sense deixar-lo de mirar va nuar-li una mitja a la cigala i va estrènyer hàbilment el nus. L’home no va poder més: començà a inhalar una glopada d’aire per segon sense exhalar-ne cap, com si preparés un esternut fenomenal, i quan estigué del tot inflat va desinflar-se llargament amb un gemec que anà creixent en espiral fins que, fent un bram esgarrifós i amb tot el cos enravenat com un conill després de copular, ejaculà una sola gota densa que va despenjar-se a càmera lenta fins a tacar-li el pantaló (car era l’únic que seguia del tot vestit, llevat d’aquella tita sense carisma ni personalitat que treia el nas per la bragueta). Això va ser tot: en tan sols un segon i mig, mentre el tren enfilava l’andana de l’estació de Figueres, se li va pansir completament.

Davant d’aquell trist espectacle, la Margarida Alonso va riure a plaer altra vegada, va prémer el botó de la porta, que es va obrir, i va baixar del tren. La gentada que esperava a l’andana, impressionada per l’estampa indescriptible que es revelà darrere la porta, li va fer espai. Ella, d’esquena al tren i rient com una criatura encisadora, va aixecar-se el vestit fins a la cintura, va eixarrancar-se amb el cul enfora i, fent gala de les extraordinàries habilitats de les dones Alonso, va pixar amb precisió cal·ligràfica aquesta frase sobre l’andana:

¡Benvinguts a la ciutat de les figues!

En un reflex mimètic, el borinot, que de la porta estant la mirava amb cara de peix, va pixar-se les sabates. I aleshores tothom va esclatar en una riallada tan forta que va fer vibrar les catenàries, alhora que aplaudien, xiulaven i festejaven aquell original happening de protesta contra el mal servei ferroviari. Alliberats, d’allò més enjogassats, en fervorós homenatge a la Margarida Alonso i també per solidària compassió pel borinot, van començar a pixar-ho tot: l’andana, les butaques, les parets i les finestres; es pixaven els uns als altres i reien i reien com una colla de folls, fins que dues cascades groguenques, la que sortia per la porta del tren i la que queia de l’andana cap a la via, es van fondre en un sol riu.

I mentre el poble celebrava amb abraçades i petons aquesta unió fraternal, la Margarida Alonso, més riallera que mai, es va allunyar xipollejant sobre el pixum, estació enllà.

Anuncis

One response to “La ciutat de les figues

  1. Aquesta orgiàstica pixarada és una evolució inspirada (o no) en la meva aportació al conte col·lectiu “El conte del 2008” (PDF: http://tinyurl.com/c3rwxje), creat a la xarxa entre l’’1 de gener i el 29 de febrer de 2008 per tothom que hi va voler participar, i que van impulsar Comunicació Digital, Inte i Oriol Comas i Coma. Tanmateix, l’únic que resta de l’original és el nom de la protagonista, el lasciu trajecte en tren cap a Figueres i l’absurd del fil conductor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s