L’emprovador

Ego sum flux mundi

El dia que em van desvirgar vaig creure morir. Sempre havia imaginat la suavitat d’uns prolegòmens sense pressa, delicats jocs de carícies apropant-se lentament al distingit entrecuix que la meva blonda, negra i finíssima, havia de velar amb impúdica elegància, abans de l’arravatament salvatge que el destí m’havia cridat a provocar i pel qual, secretament, em delia. Entretant, m’estava a la secció de llenceria d’una luxosa botiga de roba, suggerentment encaixada al cul d’una maniquí esbelta i sensual, cal dir-ho, però arrogant i ressentida per la seva eixuta absència entre les cames: jo acabaria acariciant la flor més dolça i preuada de la ciutat, mentre aquella nina infeliç continuaria plantada i verge fins al final. Poc que pensava que algun dia envejaria la seva enteresa immaculada.

Una tarda d’estiu, quan els cossos regalimaven lascívia per causa de la xafogor, mitja ciutat semblava cercar refugi en la frescor estimulant de la secció de llenceria. Mentre contemplava la gentada em feia il·lusions pensant que, potser, aviat m’arribaria l’hora. No em vaig equivocar ni de cinc minuts: de sobte, amb violència i pel darrere, algú em va baixar d’una estrebada cames avall de la maniquí i en un sospir em vaig trobar rebregada dins d’una butxaca fosca.

Quan em van treure d’allà, vaig trobar-me en un espai limitat per una cortina i tres parets de fusta amb un gran mirall a cada una. Les mateixes mans àgils que m’havien tret clandestinament de la secció ara em feien lliscar amunt d’unes cames femenines, aquest cop de carn i corbes ben tangibles. Vaig pensar que, al cap i a la fi, havia tingut sort: per primer cop i gràcies al joc de miralls, em vaig poder veure sencera, esplendorosa i amorrada a una figa impecable, sucosa i aromàtica. Vaig trobar que feia goig en aquell cul tan turgent. Mal m’està dir-ho, però em vaig posar calenta només de veure el meu reflex emmarcant aquelles natges poderoses. I ella també, en dono fe.

Però aleshores, sense avís, un nap rosat i caparrut em va embestir amb tosquedat, com si em volgués travessar pel mig, i em va fer baixar del núvol. Després, una mà va apartar-me a un costat i una rigidesa bategant, però de modestes dimensions, va desaparèixer just allà on jo em fonia de plaer feia un moment. En un no res, una altra mà s’interposà al pubis suau i depilat que jo velava i re-velava amb gelosia. Així que els dits van arribar al pèsol —ara, de fet, enorgullit com un cigró descaputxat— les carícies van esdevenir refregues enèrgiques i jo sentia els gemecs de la meva mestressa com una vibració que em creixia a dins. Ja m’estava entusiasmant, quan vaig adonar-me que les mans que em tibaven els elàstics s’havien multiplicat i em començaven a tractar amb brusquedat.

Però allò m’estava agradant de debò; vaig sentir-me òrfena quan el nap va enretirar-se, lletós, i una onada de plaer em va estarrufar quan, tot seguit, en va aparèixer un altre; més aviat un bon tros de carbassó que es va enfonsar —això sí, en tres temps— dins la hospitalitat de la meva generosa mestressa. Quan va arribar al fons, aquella enèrgica mà de morter semblava voler fer un allioli amb xarop de nap i figa, que xarbotava sonorament a cada embat. Mentre el ventre petri d’aquell percussor em matxucava amb força pel darrere, van començar a aparèixer tota mena de vergues i altres hortalisses que es masturbaven enganxades entre la meva elasticitat i la carn voluptuosa. Una boca em mossegava el davant per apartar-me, mentre un parell d’ous em rebotaven a l’etiqueta, que ningú no s’havia molestat en treure. Mans, cigales, dits i llengües van anar-se succeïnt fins que, de la cremor de les meves costures irritades, vaig aprendre el què és fruir el dolor. El gaudi, però, veié la seva fi quan una boca m’esqueixà a mossegades i em va escopir a terra, talment com a un drap brut.

Xopa, trepitjada, malferida i mortalment humiliada, la vida em va passar pel davant en poc més d’un parpelleig i em vaig veure agonitzar.

De la llum clara al fons del túnel va aparèixer un home fosc, l’únic del tumult que conservava tota la roba. Apartat, en un racó obscur, li va créixer un desig sanguini en rebregar-me contra la bragueta. M’ho vaig prendre com una lliçó de justícia poètica, un càstig clement per la meva arrogància libidinosa.

Encara conservo als teixits alguna resta encrostonada del meu particular desflorament a la secció de llenceria. Ara visc en un calaix olorós però endreçat, envoltada d’altres peces amb sengles batalles als teixits. A totes ens esperava la glòria i ara agraïm les atencions lascives que ens regala, per torns, el nostre amo; submises, cert, però contentes de no haver acabat, indignament, a la brossa.


Doctor Tumult

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s