La Gallineta acèfala i l’ou de la República

Quan Mas diu que sense investidura s’encallarà el procés, vol dir que s’encallarà si no l’investeixen a ell: o em poseu de Messi o m’enduc la pilota. Però la política parlamentaria no és la Lliga i tenir més vots que els altres no serveix per fer i desfer si no n’hi ha prou per anar sol. Això va de pactes i els pactes van de consensos. I Mas parla de transversalitat però oblida esmentar el consens.

 

La retòrica del veto

La primera raó per no investir Artur Mas és que no és un candidat de consens. Cal recordar que les eleccions es van plantejar com un plebiscit. I no era un plebiscit presidencial: es votava —i va guanyar— la independència; no el president.

No es tracta que deu diputats imposin la seva voluntat a seixanta-dos, ni que 336.000 votants es passin per la pedra més d’1.600.000 vots. Es tracta de trobar el consens, l’acord, l’assentiment comú. I en la recerca del consens, la retòrica juga la seva importància.

Aquesta podria ser la diferència entre una majoria absoluta* i una de simple**:

*imposar. 2 tr. [LC] [AD] Posar, fer suportar, a algú (una càrrega, una obligació, un deure, una pena, etc.). […] Imposar algú la seva voluntat als altres.

**consens. [SO] [LC] [DR] Acord, assentiment comú. Cercar el consens entre els parlamentaris.

No és el mateix vetar un nom que vetar-los tots menys un. No és el mateix acceptar un sol nom que acceptar-ne molts menys un. Proposo traduir-ho en un joc reduccionista de titulars (im)probables:

La CUP veta (només) Artur Mas
JxSí veta tothom menys Artur Mas
 
JxSí accepta (només) Artur Mas
La CUP accepta tothom menys Artur Mas

 

Endevineu quin és, sense el “només”, el titular més probable als mitjans del Camamilla Party.

Penso que aquest exercici de demagògia idiota il·lustra la diferència entre posar condicions i fer xantatge: CDC només està disposada a investir una persona que satisfà una part de l’independentisme. La CUP només proposa trobar-ne una que tothom accepti.

La transversalitat pot assolir-se per mitjà del consens i el pacte però difícilment a partir del xantatge i la imposició. I fins ara, mentre Mas era president, el xantatge i la imposició han estat les estratègies més utilitzades per CDC per mantenir-se al nivell de flotació amb el procés com a ostatge: o es fa la meva o enfonso el procés amb mi.

JxSí o la partida d’Scattergories

Amb el pacte del 13 de juliol, ERC i les entitats van acceptar en poca estona i per sorpresa una solució per la qual no apostaven, perquè dubtaven que una llista unitària sumés més que les sigles separades. Aquell pacte de Sant Enric va enterrar l’opció de la llista civil abans que es pogués discutir.

Molts, entre ells la CUP, vam acceptar barco com a animal aquàtic amb el mateix pragmatisme que va facilitar el nou 9N. El que està fet, fet està i treballem amb el que tenim. L’invent, però, ha funcionat només una mica. No del tot.

En nombre de vots, Junts pel Sí ha igualat la suma de CiU + ERC de 2012, compensant amb 109.460 vots la “pèrdua” dels 102.870 que han marxat amb UDC. Però per aquelles coses de la regla d’Hondt, el resultat en escons ha demostrat que la suma no sumava prou: 62 diputats dels 71 de l’anterior legislatura.

A ningú no se li acut discutir que JxSí ha guanyat àmpliament les eleccions, a molta distància del seu perseguidor immediat. Tanmateix no ha assolit el seu objectiu: no ha obtingut una majoria suficient per formar govern.

La CUP, per la seva banda, és la formació que més votants nous ha aportat a l’independentisme amb 209.940 vots més que el 2012, i ha assolit amb escreix els seus objectius: ha més que triplicat escons, suficients per estar en condicions de fer una contribució decisiva al país i al procés.

Cessions i concessions: el preu de la independència

“El text de la declaració de sobirania aprovada al matí i el seu annex social no pot ser que li surtin gratuïts a la CUP”, declarava un alt dirigent de Convergència al diari ARA. Troben que la CUP es preocupa més per preservar la puresa ideològica que per la independència. Com si acceptar que s’investeixi una persona convergent no fos una cessió ideològica.

Obvien que a la CUP no li surt res gratuït. Faci el que faci ja està condemnada, com a formació política, a perdre-hi per un costat o per l’altre, si no pels dos. Qualsevol pacte amb la seva antípoda política és suïcida per definició i tanmateix s’hi presta per responsabilitat i pragmatisme.

Investir una persona diferent de Mas és una cessió sorollosa però gens marciana. Menys encara quan no se li demana que faci un pas enrere sinó al costat. Ell mateix ha afirmat, al seu discurs d’investidura del 9 de novembre: “Tot pacte implica cessions mútues en benefici d’un acord comú”. Exacte.

A més hi ha un antecedent: si Mas va anar en quart lloc a la llista electoral de JxSí deu ser que no hi havia consens perquè encapçalés la llista. Pura lògica de pacte que aspira a la transversalitat: Romeva va encarnar aquest consens; Mas no hauria pogut.

Fins i tot a Convergència sabien que Mas era electoralment poc rendible si se’l deixava veure massa en campanya. Si Junts pel Sí va posar-lo de número quatre a la llista deu ser que no és innegociable la condició de posar-lo de número u al govern.

Dir que CDC ja ha cedit massa és callar que la CUP, per la seva posició minoritària, comença la negociació sense res a la butxaca. Per raons democràticament evidents, tot el que es pot negociar és a la butxaca del partit majoritari i el petit només pot rascar algunes concessions —modestes, si es té en compte el seu programa. Perquè afirmar, com fan alguns, que la CUP intenta aprofitar el procés per fer la seva revolució és no tenir gaire idea de quina és la revolució de la CUP.

Revolució neoliberal in progress

Els mateixos que són incapaços d’imprimir una mínima neutralitat ideològica en benefici del procés durant la seva acció de govern acusen la CUP d’enrocar-se en la “puresa ideològica”.

Els mateixos que defensen prioritzar la independència a la revolució social no han deixat de fer la seva revolució neoliberal en cap moment: la segueixen fent ara, fins i tot des del govern en funcions.

Sempre m’he preguntat, com molta gent que conec, si els convergents volen realment la independència. Malfiem i no ens falten raons històriques. Admeto que darrerament tendeixo a pensar que sí, que potser sí que la volen, però no encara.

Necessiten més temps per culminar la seva revolució. Primer la independència i després el poble decidirà si vol un país de dretes o d’esquerres —diuen. Primer la independència, sí, però no massa de pressa, que estan acabant de privatitzar el país.

Ja sé que és molt imaginar, però imagineu per una estona que fos la CUP o un partit semblant qui hagués estat al govern durant el procés en unes condicions semblants a les de Convergència. Amb majories limitades, necessitats de pactes i sempre cercant la transversalitat per ampliar una majoria social imprescindible per tirar endavant el procés.

Imagineu ara que, simultàniament, negocien treure el país de l’Euro, de la UE i de l’OTAN. Imagineu que nacionalitzen la banca; que remunicipalitzen l’aigua i la declaren bé públic inalienable; que…

Imagineu per un instant que apliquen tot el seu programa i fan la revolució social al mateix temps que demanen a la gent d’ordre que s’hi sumin per configurar una majoria social independentista. Imagineu que acusen d’antipatriotisme els convergents que refusen fundar un país independent en un punt de no retorn cap al socialisme.

Algú creu que no trobarien resistències? Que Convergència, entre d’altres, no els acusaria d’imposar la seva política amb el procés com a ostatge? Algú creu que no està passant això però a l’inrevés?

Una mena de treva ideològica, un compromís de no agressió al país durant el procés l’hauria beneficiat enormement. Fem tard, però encara som a temps de prémer el pause i el turbo alhora.

La Gallineta estava de parranda

Encara hi ha un altre argument a favor de no investir Artur Mas en benefici de la independència: la identificació del procés en la seva persona. I no, no es tracta de retòrica cupaire.

L’aparell polític-mediàtic de l’Estat Espanyol s’ha obsedit de bon començament amb Artur Mas. No entraré en especulacions sobre els motius, em limitaré a donar per bo l’argument de la simplificació mal informada. Per la raó que sigui, l’Estat sembla convençut que neutralitzant en Mas decapiten el procés: mort el gos, morta la ràbia.

Doncs trobo que això ens va molt bé, perquè també estan convençuts que el procés es trencarà solet per discrepàncies internes (val a dir que donem força raons per a aquest darrer convenciment, però podem aprofitar-ho en positiu). Si l’estratègia de l’Estat consisteix en decapitar el procés impedint que Mas presideixi el Govern, proposo que una discrepància interna acabi amb una presidència sense Mas.

Es trobaran de sobte amb un procés acèfal que camina tot sol, el prendran per una gallina descerebrada i esperaran que faci atots abans de morir dessagnada i desmembrada. Quan s’adonin que no era morta, que era de parranda, l’eclosió de l’ou de República potser serà inevitable.

 

 


Doctor Tumult