Jo no els vaig votar per a això (retrat robot d’una tenalla)

Aquests dies he tingut oportunitat de parlar, per separat, amb una amiga i un amic que no es coneixen però que, sense saber-ho, tenen una cosa en comú: tots dos van votar a la CUP per primera vegada. Electoralment parlant, però, provenen d’opcions relativament oposades: l’una, de l’òrbita ERC; l’altre, de l’òrbita ICV.

(Obro un parèntesi: l’una i l’altre són persones que estimo i admiro per la seva integritat i la coherència entre acció i convicció que sempre persegueixen amb resultats no menys imperfectes que qualsevol de nosaltres: la post-postmodernitat no perdona i ens converteix a molts en un estrès activista-ideològic amb potes. És un patir).

El passat 27S, l’una va votar la CUP perquè li semblaven els únics garants de la independència. L’altre va votar el mateix, però perquè li semblaven els únics garants del canvi social. Però l’una no s’identifica com a socialista i l’altre no s’identifica com a independentista. I quan dic que no s’hi identifiquen vull dir que no ho són gens. No m’ho invento, són paraules seves. Tanmateix, tots dos van votar la CUP i ambdós m’han expressat les seves queixes i la seva decepció.

L’una està decebuda perquè la CUP fa ús dels seus deu escons per imposar —diu—condicions de caire massa esquerranós perquè les accepti tothom, dificultant així la unitat de l’independentisme. Està molt empipada, perquè tem que no investiran a Mas i ens abocaran a noves eleccions, a la desintegració de l’independentisme i al desastre total, amb el pretext de l’obcecació amb el seu projecte social. I ella no els va votar per a això.

L’altre està decebut perquè la CUP fa ús dels seus deu escons per engegar el procés independentista, tot i que —diu— les eleccions van demostrar que no hi havia majoria social per fer-ho. Està molt empipat perquè tem que acabaran per investir a Mas entregant el país a la dreta i abocant-nos a una nova legislatura de retallades i anorreament de drets, amb la tapadora d’un procés cap a una independència que no arribarà mai perquè no té majoria. I ell no els va votar per a això.

A l’una li he dit que ja sabia que la CUP era una organització política de caràcter socialista que s’havia compromès a engegar mesures d’emergència social i a no investir el símbol de les polítiques més dures contra l’estat del benestar que es recorden des de la restauració de la Generalitat, sense perjudici del seu compromís independentista.

A l’altre li he dit que ja sabia que la CUP era una organització política de caràcter independentista que s’havia compromès a engegar mesures enèrgiques per encaminar el país cap a la independència i a fer-ho conformant acords en aquest sentit amb la formació independentista més majoritària que es recorda des de la restauració del Parlament de Catalunya, sense perjudici del seu compromís socialista.

El que no els he dit encara —però ho faig aquí— és que admeto la dificultat de la filigrana cupaire. Mantenir-se fidel a dos compromisos de gran abast que requereixen, ambdós, conformar majories socials d’una transversalitat sense precedents és, com a mínim, un equilibrisme digne del circ més temerari. Però és que la CUP ja és això, en essència: una filigrana d’unitat popular que treballa incansablement per mantenir aquest equilibri insòlit a casa nostra.

El que sí he dit a l’una i l’altre és que a les darreres eleccions espanyoles vaig votar en Rajoy perquè m’agraden les gavines sobre el blau del mar; perquè em sedueix el prognatisme barbut amb què em mira des del plasma i perquè m’encisa quan balbuceja una resposta incongruent a les entrevistes. Tanmateix estic molt decebut amb la seva política antisocial i anticatalana. Ja sé que ho duu al programa, a l’ADN i als sobres de l’americana. Jo, però, no el vaig votar per a això.

Entre nosaltres i amb tota l’estima del món: l’esquerra independentista us està molt agraïda per la contribució. Els vostres vots ajudaran a fer millor aquest país: una mica més lliure de les elits extractives, del franquisme allargadíssim, del capitalisme salvatge, del nacionalespanyolisme caspós, del patriarcat feminicida, del terrorisme lingüístic i cultural de la FAES, del terrorisme social de la banca, de la màfia del pont aeri… Només una mica, tampoc no demanem miracles que tan sols són deu escons.

Això sí: si a la propera comtessa electoral no els voleu tornar a votar perquè trobeu que han estat coherents per damunt de les vostres possibilitats, no ho feu. Ningú no us ho tindrà en compte, acostumada com està l’esquerra independentista a ser minoria. La CUP ja sap que ser la CUP té un preu. Només us demano que no feu massa llenya, que retireu el vot amb la mateixa discreció amb què el vau atorgar. No cal que ara marxeu cridant als quatre vents com no vau cridar en campanya.

Estimada amiga, estimat amic: si llegiu això sabreu que no parlo de vosaltres, ni de vosaltres altres tampoc, però sí una mica de tu, de tu, de tu i de tu. Sou el retrat robot de l’atmosfera d’exigent tenalla que estreny cada dia una mica més el fanalet vermell del Parlament.

Però no us amoïneu que no sou vosaltres el problema, ben al contrari. Ho dic sense cap mena d’ironia. El problema es diu camamilla party i esquerranisme de postureig, dos trolls estratègicament situats a cada costat de la CUP i van cargolant amb llurs ditassos sengles rosques de cargol, com qui fa una prova de resistència a veure si trenca la joguina. Sí, he escrit llurs i sengles. I com deia el vell i al·legòric acudit quan jo era nano: “Aquí Radio Capullo, dos vueltas más y mis huevos son tuyos”.

 


Doctor Tumult